Escriptura sexy de Lluïs Pastor

anaabeel*

 FITXA TÈCNICA

Títol: Escriptura sexy

Autor: Lluïs Pastor

Editorial: Editorial UOC

Any edició en llengua catalana: gener 2010

Número de pàgines: 219

L’autor del llibre, Lluïs Pastor, no és gaire conegut per ser escriptor de llibres, sinó per la seva gran formació en Ciències de la Comunicació. És director dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació de la UOC, a la vegada que exerceix com a professor d’aquesta universitat, de la Universitat Ramon Llull i en diferents postgraus de la Universitat de Girona.

El comunicòleg és molt estimat pels seus estudiants i també pels seus lectors per la senzillesa i l’emoció amb què dóna explicacions sobre allò que ell millor coneix: el món de la comunicació.

L’any 2008 sortí a la venta la primera edició de “Escriptura sexy” en llengua castellana. Dos anys més tard, podem trobar a les llibreries la versió catalana d’aquesta obra, que més que una obra, es podria dir que és un “manual”. Un manual per tot aquell que, com diu l’escriptor “vol fer sentir la seva veu entre tanta cridòria i, per fer això cal acumular seducció i que l’escriptura sigui fonamentalment “sexy””.

Lluís Pastor afirma, a la contraportada, que “ a escriure s’aprèn llegint com a escriptors. Però conèixer les regles bàsiques de l’escriptura permet escriure des del primer dia texts més atractius”. Aquest és l’objectiu del llibre: transmetre el coneixement de les regles bàsiques de l’escriptura als lectors que també volen ser escriptors.

El llibre s’estructura en sis capítols per explicar, individualment i amb profunditat, els cinc conceptes que formen l’escriptura: la idea, l’estructura, el to, la frase i la paraula i anar, d’aquesta manera d’allò més general a allò més particular.

En cada part del llibre, el professor parla sobre la importància de cada concepte en particular i dóna consells i tècniques efectives per fer la nostra escriptura més atractiva.

En els primers tres capítols, sobre la idea i l’estructura l’autor convenç als lectors que qualsevol humà que s’ho proposi pot escriure, ja que per exercir aquesta activitat no cal ser un professional. Destaca la rellevància de tenir bones idees i de la seva bona organització en el text, perquè segons l’expert “escriure no és només redactar, sinó que prèviament existeix un treball de gran abast”.

En la quarta part es parla sobre el to, un concepte molt utilitzat i amb un significat molt difús, però amb el qual Pastor fa referència a la distancia entre l’autor del text i el seu text, la seva actitud, la seva intenció. Apareixen sistemes d’anàlisi per detectar la presencia de l’escriptor en el text que ha escrit i així, poder determinar quin to té el text. El professor parla també sobre l’objectivitat, l’absència de la primera persona en l’escrit, i mostra la seva discrepància  amb les definicions del concepte que qualifica de ser massa literàries, ja que pensa que “l’eliminació de manera radical del jo és una tasca impossible”.

En els capítols V i VI, Lluïs Pastor aborda els temes de la paraula i la frase explicant els fonaments de la redacció, l’últim pas per acabar l’escriptura d’un text.

En les últimes pàgines del llibre apareixen consells sobre com s’han d’ordenar les idees i, en aquest sentit com ha de ser l’allargada de les frases, com estructurar les frases, on destaca la tècnica del tiki-taka, quines són les paraules més adequades per a cada tipus de comunicació i com determinar la claredat que ha de tenir cada frase i en conjunt, cada text segons el seu públic al qual es dirigeix.

“Escriptura sexy” és un llibre molt útil, no gaire extens i ràpid de llegir tot i l’excés d’exemplificacions que es mostren de cada tècnica i apartat explicat.

En definitiva “Escriptura sexy” és un bon llibre per a tots aquells estudiants de comunicació que vulguin aprendre a escriure adequadament, però també és un llibre ideal per a qualsevol persona que vulgui escriure i atrapar al públic amb els seus textos. Una obra escrita per un expert del món de la comunicació on es mostren eines bàsiques perquè l’escriptor aconsegueixi del lector el que s’ha proposat, ja sigui informar, convèncer o, fins i tot emocionar.

L’entrega de premis de la Lliga compta amb la presencia d’Angel “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz

anaabeel*

Angel “Pichi” Alonso i Víctor Muñoz han assistit avui a l’Aula Magna de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB, en el primer acte de cloenda de la Lliga promoguda pel professor Santiago Tejedor, membre del Athlético Che-Guevara: equip guanyador de la Lliga.

L’acte ha estat presentat per dos alumnes de la Facultat que han rebut al Degà Josep Maria Català, qui ha dedicat unes paraules de felicitació i d’agraïment als guanyadors i als participants de la Lliga pel seu entusiasme i companyerisme.

Els dos convidats especials han intervingut durant uns minuts en la cloenda. “Pichi” Alonso pensa que “la Lliga obre les portes al món del esport i que promou valors de solidaritat, companyerisme, motivació...”.Víctor Muñoz s’ha mostrat més tímid durant l’acte.

Per acabar la sessió s’ha dut a terme l’entrega de premis. Jesua Sànchez del Athletico Che-Guevara ha sigut galardonat com a màxim golejador de la Lliga. L’equip de Las Campiñones també han rebut un premi “per ser l’equip que millor demostra que el futbol no és només cosa d’homes”, com a dit la seva representant. El Recreativo de Juerga ha guanyat el premi al millor Weblog i per últim, El Athlético Che-Guevara ha sigut reconegut com l’equip guanyador de la Lliga.

'Estereotips utòpics'

anaabeel*


Han calgut només deu anys perquè les dades sobre incidència d'anorèxia nerviosa i bulimia s'equiparin amb les altres societats europees. Són, avui en dia, la tercera enfermetat més freqüent entre els adolescents espanyols.

Les estadístiques mostren xifres espectaculars. Es diu que una de cada cent adolescents cau en aquest trastorn psicològic. Tot i que és una enfermetat molt més comuna entre el sexe femení, s'ha de tenir en compte que en els últims anys els nois també s'estan enganxant a aquests trastorns de l'alimentació. Per tant, cada vegada són més habituals i menys rars els casos de nois que pateixen aquest tipus de patologies.


Bulimia i anorèxia: dues paraules que sentim molt a dir en la nostra societat, una societat occidental. Cada vegada parlem més d'aquests trastorns i els percebem com a dues enfermetats més, dins del nostre concepte de normalitat.
Depressions, baix estat d'ànim, baixa autoestima, dietes express, atacs d'ansietat... són algunes de les característiques d'aquestes patologies, les quals poden comportar greus conseqüències tant físiques com mentals.

En un món en el qual el culte al cos ha anat en augment d'importància els últims anys, el poder de les modes, la primesa, les dietes, la influència dels mitjans de comunicació i la publicitat són algunes de les raons que expliquen el desenvolupament de l'anorèxia i la bulimia.

L'aparició de models extremament primes, les talles cada vegada més petites en les botigues de moda juvenil, la difusió d'estereotips estètics utòpics que fomenta dia a dia la publicitat no són les causes d'aquests trastorns de l'alimentació, però justifiquen que en lloc de ser molt poques les dones malaltes avui en dia siguin milers.

Una moda creada en el segle XXI que afecta en major proporció a la població jove i femenina, que és especialement sensible al missatge d'aprimar-se.

Estem en una situació insostenible. No hi ha volta enrera. Són molts els interessos econòmics que hi ha en la moda d'aprimar-se a qualsevol preu. La indústria tèxtil, la farmacèutica, de la moda, els gimnàs i els centres de cirugía estètica són els principals beneficiats d'aquesta situació promoguda per una publicitat inconscient del mal que causa als joves immadurs que deixen portar-se pels seus missatges i desenvolupen una idea de bellesa utòpica que volen aconseguir.

"Mas acaba amb el tripartit i el Barça derrota al Madrid"

anaabeel*

Avui m'he decidit a escriure en raó a dos importants fets que han succeit els últims dies, però dels que porten temps sentint parlar als noticiaris o en la boca de qualsevol ciutadà. Com tots sabreu, diumenge i dilluns han estat dos dies intensos a Catalunya. D'una banda se'ns presentaven unes eleccions en les que els catalans buscaven un canvi de govern, tal i com es va reflexar als resultats. D'altra banda el clàssic de la lliga espanyola havia arribat: un barça vs madrid més emocionant i satisfactori que mai.

Comencem amb les eleccions. Després de la campanya tan monòtona on no hem deixat de sentir parlar de Mas vs Montilla, i després de les enquestes fetes als ciutadans catalans, els resultats ja eren previstos. Potser no era tan previsible la gran diferència d'escons entre CiU, amb 62 escons, i PSC que en va aconseguir 28. Aquest resultat reflexa, la necessitat de canvi que els catalans tenen després d'una Catalunya en mans d'un tripartit que mai va acabar de funcionar. Segurament degut a que no es pot arribar a una hegemonia política en un govern en mans de partits de ideologies diferents com són ERC i PSC.
PPC es va consolidar com a tercera força política amb 18 escons i Ciutadans va aconseguir representació parlamentària, de la mateixa manera que Solidaritat Catalana, de Joan Laporta.

Ahir doncs, després de la jornada electoral a Catalunya, els diaris omplien portades amb missatges com "Cambio de ciclo" a l'ABC, "Mas ja governa" al nou diari ara.cat, "Gobernarà Mas" a La Vanguardia i "CiU vuelve al poder en Cataluña" a El Pais; també hi ha d'altres diaris més radicals que van titular la noticia amb missatges com "El centro derecha arrasa en Cataluña" de El Mundo, i La Razón, mantenint la seva línea ideològica va parlar del tema sota el titular "El cambio comienza en Cataluña: Mas, presidente, y el PP, tercera fuerza".

Avui les portades eren completament diferents. Després de la derrota del barça sobre el madrid amb un resultat final de 5-0 gràcies a tots els jugadors, però sobretot a les golejades de Xavi, Villa, Pedro i Jeffren, les portades dels diaris contenien missatges dirigits a parlar del partit. Els diaris esportius s'omplien amb titulars originals com "Mouchisimo barça para tan poco madrid" a El Marca, "Goleados y desquiciados" a l'AS, "5-0" a Mundo Deportivo o "Manotazo a Mourinho" a l'Sport.

Aquests dos últims dies han estat importants. El 28 de novembre marca un gir a la política catalana amb un nou govern que acaba amb el tripartit i fa tremolar a Zapatero, després de la victòria de CiU sobre PSC.
El 29 de novembre, en canvi, serà un dia que recordaràn tots aquells que sentin els colors blau i grana com el dia que el madrid va ser vençut al camp nou, per la jugada d'un barça espectacular.

'NOMÉS QUEDEN 3 DIES PER SABER EL RESULTAT'

anaabeel*

Ja fa temps que sentim parlar de les futures eleccions catalanes. Unes eleccions que estan donant molt per parlar. Tota Catalunya, i fins i tot, m'atreviria a dir que tota Espanya les segueix des de fa mesos, tot i que la campanya en si va iniciar-se el dia 12 de novembre (com sempre, quinze dies abans del dia de les eleccions).

A l'escenari trobem a sis representants que amb els seus respectius partits defensen uns ideals i unes propostes determinades.

     D'una banda, Alicia Sánchez-Camacho, candidata a la presidència del Partit Popular de Catalunya, creu que és necessari fomentar la llengua catalana però no creu adient les sancions que actualment s'estan imposant a alguns empresaris. A més a més, tenint en compte que parlem del PPC, un partit més de dretes que d'esquerres, no defensen la independència de Catalunya. Pensen que no és el moment per parlar d'aquest tema davant de la crisi que es viu actualment, de la qual la majoria de països s'estan recuperant.
Albert Rovira, representant de ciutadans, segueix per la mateixa linia que la candidata anterior. No creu que la independència sigui el tema principal del moment.
Joan Puigcercós, candidat a la presidència d'ERC. El senyor Puigcercós, junt amb el seu partit, impulsaran un referèndum per la independència que és el que realment porten anys esperant. Destacable també la seva proposta de lluitar contra la corrupció i la garantia de les polítiques socials.
Joan Herrera de ICV defensa, en poques paraules, una polítca d'esquerres, l'impuls de les energies renovables i de l'ecologia i més llibertat pels ciutadans, fent de l'Administració pública, una Administració transparent.

    Arribem al punt culminant. Hem vist a alguns dels candidats però queden els dos més importants, els únics que tenen opcions a guanyar aquestes eleccions. No ho dic jo, ho diuen els sondejos. Ciu i PSC, amb Artur Mas i l'actual presindent Montilla respectivament són els dos protagonistes de la campanya. Pot ser perquè les seves propostes són millors, pot ser per popularitat entre la societat o pot ser perquè els mitjans de comunicació estan parlan més d'ells que de qualsevol altre candidat.

Segons els sondejos sobre les eleccions, guanyaria el senyor Mas deixant al senyor Montilla fora de combat, el qual ha dit que no tornarà a presentar-se com a candidat a la presidència. 
I és en això el que s'està convertint aquesta campanya electoral, en un combat en el qual els candidats amb més protagonisme no paren de tirar-se pedres al cap en comptes de defensar els seus ideals i oferir solucions.

Així que des d'aquí, tot i que ja sé que és tard i que no ho llegiran, us recomano: Sr. Mas i Sr.Montilla, deixeu de banda les vostres diferències, pareu de criticar-vos  i doneu respostes a la crisi i als problemes que han derivat d'aquesta, que és això el que els ciutadans volen. Arrisqueu-vos una mica i oferiu solucions factibles que després complireu i no parleu de fets impossibles, que queda molt bé parlar de generar llocs de treball sense donar cap explicació de com ho faran. De la mateixa manera li dic a vostè Sr. Montilla que subvencionarà amb 600 euros als ni-ni, joves que ni estudien ni treballen, perquè comencin una formació. No crec que sigui una bona solució tenint en compte que hi ha milers de joves catalans que estan estudiant i treballant al mateix temps per poder pagar-se els estudis ja que no els concedeixen cap beca.

Aquí acabo el meu "artícle" sobre les eleccions de Catalunya, que més que un "artícle" és una crítica del escenari polític català. Podreu estar en contra o podreu estar a favor, jo només he dit el que penso però, deixem-nos de tonteries, aquí tots sabem qui guanyarà les eleccions d'aquest diumenge, i no serà un altre que CiU, amb Artur Mas com a candidat.

COM Ràdio dóna veu als estudiants de comunicació de la UAB en el seu programa Tots x Tots

anaabeel*

“A un periodista se li exigeix rapidesa, domini del llenguatge audiovisual, originalitat i domini de les tècniques de producció de la informació”

COMRàdio i els estudiants de comunicació de la UAB han mantingut un debat sobre el bon periodisme aquest matí, a l’aula magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació. L’acte ha estat enregistrat i es preveu la seva emissió el pròxim divendres a les 20:05h en el programa Tots x Tots, presentat per Ramón Company.

    En Xavier Vinader, el convidat especial, no ha pogut assistir-hi i l’ha substituït l’especialista en periodisme polític, Pere Oriol Costa. Entre les personalitats presents es destaca al director de COMRàdio, Francesc Trola i la presidenta de la comissió d’informació del col·legi de periodistes, Montserrat Rius.

    El convidat Pere Oriol Costa ha parlat sobre la seva especialitat: la política en relació al periodisme. Segons ha dit, la política és una de les feines menys valorades i els periodistes tenim molt a veure amb aquesta imatge que se’n té dels polítics, degut a l’exageració dels fets quan s’expliquen a l’audiència.

  

   Els temes principalment tractats durant l’acte han estat, d’una banda, la dificultat de trobar feina com a periodista en l’actualitat i exercir-la sense pressions. En aquest punt, Montserrat Rius ha declarat que cada vegada es més complicat trobar feina com a periodista i que “cada dia s’exigeix més rapidesa, originalitat i domini del llenguatge audiovisual i dels mètodes de producció”. Tot i així ha animat als futurs comunicadors a seguir endavant i lluitar per allò que volen ser, de la mateixa manera que el director de COMRàdio.

D’altra banda, s’ha parlat sobre el conflicte entre entreteniment i informació on Francesc Trola ha apuntat que  “s’ha d’entretenir, fer les coses digeribles, però sempre informant”. I per últim, s’ha comentat sobre l’aparició d’individus en el món de la comunicació que deprecia la imatge dels comunicadors.

  

  Tot plegat ha estat un debat prou interessant, en que els estudiants eren els protagonistes i s’han atrevit a expressar la seva opinió sobre el periodisme que s’exerceix actualment. Pròximament, podrem escoltar les veus d’aquests joves en el programa Tots x Tots, emès cada divendres a les 19:30h.

Los cínicos no sirven para este oficio de Ryszard Kapuscinski

anaabeel*

Fitxa tècnica

Títol: Los cínicos no sirven para este oficio. Autor: Ryszard Kapuscinski Editorial: Anagrama, S.A. Any de publicació: Segona edició, novembre 2006 Pàgines: 124

    Ryszard Kapuscinski va néixer a Pinsk, Polònia, el 4 de març del 1932 i va morir fa tres anys a Varsòvia a causa d’una greu malaltia. Kapuscinski, a més de ser un bon periodista, fou un magnífic historiador, escriptor, assagista i poeta polonès.

L’autor conegut per obres com El Emperador: sobre Haile Selassie, Ébano, Lapidàrium, El Sha i El Imperio, l’any 2002 va publicar la primera edició del llibre del que parlarem en aquestes línies: Los cínicos no sirven para este oficio.

    Los cínicos no sirven para este oficio, subtitulat Sobre el buen periodismo, és una transcripció de tres debats en els que el periodista i escriptor polonès va intervenir. Es mostra, en poc més de cent pàgines, el seu mode d’entendre i viure el periodisme.

   El llibre s’estructura en tres parts ben diferenciades. En la primera part, titulada Ismael sigue navegando es recull la trobada amb Ryszard Kapuscinski en el VI Congrés “Redactor social”, celebrat a Capodarco di Fermo la tardor del 1999. En la conversa participen la periodista italiana Maria Nadotti, qui s’ha encarregat de l’edició i la introducció de l’obra, i també membres del públic. Es podria definir aquest primer text com un resum dels aspectes del periodisme que Ryszard destaca. Segons ell, el periodisme és un ofici, que requereix molt d’esforç i estudi, que ocupa tota la nostra vida. Entre les seves declaracions parla de l’autèntic periodisme, del periodisme ètic i del periodisme de l’experiència i descriu, també, les qualitats d’un bon periodista.

“ Creo que para ejercer el periodismo, ante todo hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas. Si se es una buena persona se puede intentar entender a los demás, sus intenciones, su fe, sus intereses, sus dificultades, sus tragedias[...].[1]”

   La segona part, Explicar un continente: la historia de su desarrollo, és una entrevista realitzada el 28 de novembre del 1999 per Andrea Semplici, periodista i fotògraf italià. L’entrevista és sobretot enfocada a parlar de les experiències del periodista polonès al continent africà, on va viatjar varies vegades per qüestions laborals. Kapuscinski nombra alguns noms de polítics importants, parla del poble africà i ens endinsa en la història d’un continent conegut per la seva pobresa, en que alguns estats encara lluiten per la independència. Una entrevista molt interessant per adonar-nos de la situació real de l’Africà, situació que, ara per ara, els mitjans de comunicació no mostren totalment.

   Per tancar l’obra, i sota el títol El relato de un diente de ajo, es descriu la trobada de Kapuscinski amb John Berger, escriptor i crític d’art anglès. La xerrada, moderada, una altra vegada, per Maria Nadotti, es va efectuar al Congrés Ver, entender, explicar: literatura y periodismo en un fin de siglo, celebrat a Milà el 1994.
Tenim el plaer de llegir una conversa de dos intel·lectuals de nivell, que mostren admiració l’un per l’altre, sobre la manera d’escriure, de llegir, d’observar i de situar-se de cadascun.

  

    Los cínicos no sirven para este oficio, és un llibre no gaire extens, però com diu Kapuscinski a les últimes línies, “este libro estaba destinado a durar una semana, un mes, sólo para llegar a entender algo del mismo[2]”, ja que a més de llegir, la lectura s’ha d’interioritzar i reflexionar. En les tres intervencions del periodista en diferents conferències i entrevistes, Kapuscinski atorga alguns consells als periodistes, des de la seva pròpia experiència. Parla dels canvis que pateix el periodisme a causa de les TIC, de les fonts d’informació apuntant que la principal font són “els altres”, que l’experiència pròpia del periodista és fonamental i que, la curiositat és la qualitat bàsica de tota persona que és vulgui dedicar al periodisme. A més, com el títol dóna a entendre i com he comentat en les línies anteriors, per ser un bon periodista s’ha de ser, primer, una bona persona.

   Un llibre “sobre el bon periodisme” instructiu i recomanable als apassionats de la comunicació, o per tots aquells que vulguin saber més sobre l’autor, les seves vivències i els seus pensaments, en el que, una figura tan gran com fou Kapuscinski que va viure pel periodisme, explica experiències pròpies i deixa anar, algun que altre consell, plantejant situacions reals en les que un periodista dels nostres temps s’ha trobat o es trobarà, en algun moment o altre de la seva carrera professional.

   Per finalitzar, potser la millor manera de cridar l’atenció de tot aquell que llegeixi la ressenya d’una jove sense gaire experiència periodística, sobre l’obra d’un gran periodista del segle XX, és concloure amb les paraules del propi Ryszard Kapuscinski.

“ El cinismo es una actitud inhumana, que nos aleja automáticamente de nuestro oficio, al menos si uno lo concibe de una forma seria. Naturalmente, aquí estamos hablando sólo del gran periodismo, que es el único del que vale la pensa ocuparse, y no de esa forma detestable de interpretarlo que con frecuencia encontramos. [...]. Quien decide hacer este trabajo y está dispuesto a dejarse la piel en ello, con riesgo y sufrimiento, no puede ser un cínico[3].”

---

[1] Ryszard Kapuscinski: Los cínicos no sirven para este oficio;2ªEdició any 2006; pàgina 38

[2] Ryszard Kapuscinski: Los cínicos no sirven para este oficio; 2ªEdició any 2006; página 124

[3] Ryszard Kapuscinski: Los cínicos no sirven para este oficio; 2ª Edició any 2006; pàgina 53

Agustí Pons: "La curiositat és el motor del periodisme"

anaabeel*

Avui, dia 10 de novembre, els alumnes de primer de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona han tingut el plaer de parlar amb l'Agustí Pons a la conferència realitzada a les 12:00h a l'aula magna.

Agustí Pons, reconegut com a un periodista i un escriptor català de nivell, ha encapçalat la xerrada parlant una mica del periodisme del segle XX, el qual ell ha viscut de primera mà. 

El motiu d'aquesta cita ha estat la presentació del seu llibre "Cartes a Clara", llegit pels alumnes de periodisme, tot i que s'ha convertit en una sessió força interactiva entre l'autor i els alumnes.

En la conferència, presentada pel degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació i pel professor David Paloma, l'Agustí ha deixat participar als alumnes que han intervingut en tot moment amb les seves preguntes, preparades amb anterioritat a les seves respectives aules. Contestant a les qüestions dels joves estudiants, l'Agustí ha reafirmat que l'objectiu del seu llibre en un principi era escriure unes memòries que després es van convertir en l'explicació del periodisme del segle XX que ell mateix havia viscut. 

Entre el públic, una noia ha preguntat al senyor Pons si creia necessàri fer la carrera de periodisme per ser un bon periodista. Davant la qüestió, l'escriptor ha dubtat en la resposta, però finalment ha declarat, sense arriscar-se massa, que per ser un bon periodista s'han de tenir unes bases i una formació humanística. A més a més, també ha dit vaires vegades durant la xerrada que un periodista ha de ser curiós per descobrir noves coses i ha de llegir i viatjar molt; obrir nous camins.

Una altra pregunta destacable de la conferència ha estat demanar-li al senyor Pons si creia que era millor viure pel periodisme o fer periodisme per viure. L'Agustí ha reconegut que ell, personalment, ha estat una persona que ha viscut pel periodisme, però ara creu que tot això no val la pena. Pensa que s'ha de saber trobar un punt intermig entre les dues opcions; un periodista no ha de passar hores i hores al seu despatx, però tampoc pot tenir un horari fixe, perquè noticies hi han sempre i el periodista ha d'estar a disposició del públic.

Abans d'acabar la xerrada, un alumne li ha otorgat al escriptor un llibre, realitatzat gràcies a la participació de tots els estudiants, en el qual s'han recollit les respostes a les cartes a Clara.

L'Agustí, molt agraït per l'obsèqui i pel bon tracte rebut, ha donant un consell general als futurs periodistes "La nostra autoformació és allò que pot fer que tinguem més oportunitats en aquest món. El que s'ha de fer és viatjar i llegir i, sobretot, ser curiós per tot el que passa al nostre voltant, perquè la curiositat és el motor del periodisme". 

Per tancar la sessió, les paraules del periodista han estat molt encertades "Els millors anys de la meva vida han estat gràcies al periodisme".

'La red social: La historia de Facebook'

anaabeel*

El pasado 15 de octubre, después de largos días de espera, fue estrenada en España la película “La red social”, sobre la historia de Facebook. Dirigida por David Fincher, director de “Seven”, “El club de la lucha”, “Zodiac” o “El curioso caso de Benjamín Button”, y contando con el guionista Sorkin, el film trata de explicar la historia de Facebook, el gran fenómeno de la red del momento.

Aunque en EEUU la película lideró en el ranking durante dos semanas, en España no ha tenido el mismo tirón de taquilla. Ni siquiera el fin de semana de su estrena consiguió ser la película con más espectadores. Aún así, “La red social” ha recaudado, nada más y nada menos, que 1.200.000 euros el primer fin de semana en nuestro país.

La historia se centra básicamente en la figura de su fundador, Mark Zuckerberg, el joven más rico del mundo en la actualidad, inventor de la red social facebook valorada en 25.000 millones de dólares. Se le caracteriza por ser un prepotente, un genio de la informática, sin escrúpulos y bastante introvertido…un “frikie” diría yo. Según  algunas fuentes consultadas, parece que el perfil mostrado en el film se acerca bastante a la realidad.

En la película se enfrentan varios puntos de vista sobre quien merece el reconocimiento de su creación. Al parecer fueron tres chicos de la universidad de Harvard, los gemelos Winklevoss y  su socio, quien tuvieron la genial idea que más tarde Mark mejoró con sus conocimientos creando de esa manera, lo que en su principio se conoció como thefacebook.com y más tarde, por sugerencias de Sean Parker, creador de Napster y gran impulsor de la red, pasaría a llamarse sólo facebook.com. Esta red social, creada por los alumnos Mark Zuckerberg, que aportó sus conocimientos, y Eduardo Saverin, quien aportó el capital inicial, se esparció primero por las pantallas de Harvard, luego por otras universidades de EEUU muy prestigiosas y más tarde, al mundo entero, causando furor entre toda una generación del siglo XXI. Fueron los hermanos Winklevoss quienes demandaron la titularidad de facebook a Zuckerberg, ya que según ellos, Mark les robó la idea.

Cada uno con su versión sobre la historia de Facebook y, por lo tanto nace el gran interrogante de quién merece realmente el reconocimiento por la creación del que es el gran fenómeno online de nuestra época.  Cada uno cree que tiene la razón, y el final de la película no deja del todo claro la respuesta a la pregunta planteada ni tampoco lo que ocurrió realmente.

En definitiva, el gran film nos da a conocer toda la historia de facebook, su origen, su creador, su evolución y a sus impulsores, pero no podemos saber hasta que punto la gran película, basada en el libro de Ben Mezrich “Multimillonarios por accidente”, y protagonizada por Justin Timberlake y Jesse Eisenberg, es real.

 

'Noticia de un secuestro una altra gran obra de Gabriel García Márquez'

anaabeel*

Noticia de un secuestro

Gabriel García Márquez

Grupo editorial Mondadori, 1996, 327 pàgines

Gènere: novela

 

Gabriel García Márquez, guanyador del Premi Nobel de Literatura al 1982, va néixer a Aracataca el 6 de març del 1927. És reconegut, com “ el Gabo”, per les seves noveles. Però a més de ser un gran escritpor és guionista i periodista.

En la fantàstica novel·la Noticia de un secuestro, García Márquez, gran novel·lista i periodista colombià, tracta el tema del narcoterrorisme colombià durant els anys 80 i 90 i dóna a conèixer el segrest d’un col·lectiu de deu persones executat pel grup Els Extraditables amb un únic objectiu: pressionar al govern de César Gaviria per abolir el projecte d’extradició.

Com l’escriptor explica al principi, Maruja Pachón i Alberto Villamizar van ser els que li van proposar d’escriure el llibre amb les experiències que ella havia viscut durant els sis mesos de captiveri. Així, Maruja Pachón, es converteix en el fil conductor de tota la trama. Entre les altres víctimes de Noticia de un secuestro, hi havia també Beatriz Villamizar; Pacho Santos, redactor de El Tiempo; Azucena; Hero Buss, periodista alemany; Richard Becerra, càmera; Orlando Acevedo, càmera, Marina Montoya, germana del secretari general del govern de la república i Diana Turbay, directora del Criptón i Hoy x Hoy i filla de l’expresident de la república, les quals no arriben a sobreviure. Altres personatges importants per entendre bé la trama són Alberto Villamizar, marit de Maruja Pachón; el Padre García Herreros, personatge clau en l’alliberament de la protagonista i, sobretot, Pablo Escobar, cap del càrtel de Medellín.

García Márquez va haver d’investigar durant tres anys per escriure sobre el succés. El llibre, de gran qualitat novel·lística, commou al lector que queda immers en la historia que, tot i ser real, de bon començament pot semblar ficció.

Noticia de un secuestro comença amb la raptació de Maruja Pachón i Beatriz Villamizar el 7 de novembre de 1990. A partir d’aquí, l’escriptor tracta els altres vuit segrestos. Redacta amb un llenguatge formal i senzill sobre les vides personals dels deu segrestats i els principals familiars  i també sobre el grup de Els Extraditables i Pablo Escobar; el director de tota la trama.

Descriu amb dramatisme i realisme l’ambient en el que van haver de conviure les víctimes i els guardians. Els pensaments i sentiments dels personatges  queden redactats en aquestes pàgines, de manera que el lector s’interessa més per la historia i pot imaginar-se el que està succeint fent innecessàries les imatges. Els alliberaments són narrats amb tot detall, així com les morts inesperades de Marina Montoya i Diana Turbay i l’entrega de Pablo Escobar a les autoritats per acabar el drama de la millor manera possible.

L’obra representa la realitat escruixidora que s’ha viscut al estat colombià i el seu greu problema del narcotràfic.

Magnífica obra de Márquez que serveix per adonar-se del que està passant, encara avui dia, a Colòmbia. És un drama molt interessant perquè transmet els sentiments i els pensaments dels segrestats amb gran delicadesa, però cal dir que, a vegades, la lectura pot arribar a fer-se una mica densa ja que hi abunden les fonts i les explicacions que fan referència a la situació política en alguns moments. A més no hi ha una intencionalitat més enllà de reproduir amb paraules els sis mesos horrorosos i traumàtics que van haver de viure els personatges i la situació del país per part de l’autor. En aquest llibre, Márquez simplement escriu i descriu els fets que es van viure durant els anys noranta al seu país natal.

No obstant això, el dramatisme amb que escriu Gabriel García Márquez converteix aquesta llibre en una novel·la entretinguda i interessant, que fa contenir la respiració al lector fins al final de la lectura. És un llibre fàcil de llegir i recomanable per tot aquell que tingui curiositat i interès per conèixer la situació política i social que es va viure a Colòmbia.

Per a tots aquells que us interessi la lectura de la novela presentada feu clic aquí.