divendres, 15 d’abril del 2011

“No sóc de posar-me objectius, m’agrada viure el dia a dia”

anaabeel




 Entrevista a Lídia Heredia, presentadora de Banda Ampla de TV3.
  
Lídia Heredia és una badalonina de 40 anys, mare de dos fills i periodista de TV3. Va estudiar Ciències de la informació a la UAB, i actualment presenta el programa Banda Ampla de TV3. La Lídia s’ha convertit en un dels personatges més característics de TV3, coneguda sobretot per haver estat la presentadora dels Telenotícies i del programa Els Matins de TV3. És una dona que destaca per la seva simpatia, naturalitat i energia; una periodista que es defineix a si mateixa com a una persona que viu "aquí i ara".

  




“Si ens centrem en un únic objectiu ens podem perdre moltes coses”
De jove ja volies ser periodista?
No, primer vaig voler ser veterinària, després psicòloga, després advocada i finalment periodista. Per tant va ser una decisió presa quan ja em tocava triar. La decisió d’encaminar-me cap al periodisme va venir una mica lligada al fet que quan estudiava segon de batxillerat vaig fer pràctiques a Ràdio Ciutat de Badalona quan tenia 18 anys. Quan les vaig acabar em van oferir quedar-m’hi i vaig començar a treballar abans d’iniciar la carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Quan vas començar la carrera de periodisme, tenies clar en quin àmbit t’agradaria treballar?
No. Jo sabia que m’agradava comunicar-me i que tenia empatia amb la gent del meu voltant. No tenia cap objectiu marcat, com ser corresponsal de guerra o periodista esportiva. Crec que aquesta feina permet experimentar molt i fer moltes coses diferents i això és un avantatge que s’ha d’aprofitar. Personalment, penso que hem d’anar provant tot el que ens ofereixen i no centrar-nos només en un objectiu, perquè pel camí ens podem perdre moltes coses i al final no arribar a la nostra meta.

Durant la teva vida has tingut algun referent molt clar en aquest món?
La veritat és que sóc molt poc mitòmana, mai he tingut un model clau. El més important és treballar amb molta gent i agafar de cadascú el que et sembli més valuós.

Hi ha hagut algun moment en la teva vida en què te n’adonessis que el periodisme era la teva vocació?
En el meu cas més que un fet puntual ha sigut l’ofici. Dedicar-t’hi, descobrir que explicar coses t’agrada i fer de vàlvula de transmissió entre el que passa i  la gent fa que te n’adonis de la importància de la teva feina i la seva funció social. El privilegi de ser testimoni d’excepció de coses tan diverses, que passen tant a prop, és un luxe i una de les coses que m’han fet veure que aquesta era la meva professió.



Has treballat tant de matins com a les nits. Quin horari prefereixes?
En aquest moment, amb una família, prefereixo treballar de dia. Tot i això no me’n penedeixo de cap treball, ja que de tots n’he après molt. La feina de periodista no et dóna la opció de tenir un horari de vuit a tres.
Treballar de nit significa que tu marques la pauta informativa del dia i apostes per un tema, i quan veus que aquest es desenvolupa durant la jornada, et sents molt orgullós. Per això és bonic l’horari de nit, però és més complicat personalment.

“Sóc molt cul inquiet, m’agrada molt canviar i a les feines  no duro més de tres anys”
Amb aquests horaris és fàcil compaginar bé la vida laboral i la vida familiar?
Ara que sóc mare l’horari em condiciona més. El de Banda Ampla em va bé, però com que també dirigeixo el programa tinc una important càrrega de responsabilitat i això fa  que tingui la feina al cap constantment. Puc anar a buscar als meus fills a l’escola però potser ells estan jugant en el parc i jo estic enganxada al telèfon. En general el periodisme és una feina que t’obliga a ser flexible.

Has treballat en ràdio, premsa i televisió. Quin dels tres mitjans t’agrada més?
Si hagués d’escollir entre els tres seria la ràdio, per la seva rapidesa, immediatesa i el caliu que els altres mitjans no tenen. Com que els meus primers anys en el món del periodisme van ser a la ràdio, la tinc molt idealitzada. La televisió té una parafernàlia que fa que tot sigui més complicat, en canvi a la ràdio tot és més senzill. No em considero una periodista de premsa perquè és el que he tocat menys.

Esperes tornar a la ràdio?
No sóc de posar-me objectius. En els últims anys he tingut ofertes per treballar a la ràdio tot combinant-ho amb la televisió però no m’agrada sobrecarregar-me de feina. Si fes les dues coses a la vegada, potser no faria res bé. Prefereixo dedicar-me al 100% al Banda Ampla. Tot i això no ho descarto, perquè sóc un cul inquiet, m’agrada molt canviar i a les feines no duro més de tres anys.




“Per a mi, el Banda Ampla és com un fillet”
Has pensat en dedicar-te a la docència?
He fet alguna xerrada a diferents universitats per explicar la meva experiència com a periodista. Trobo que és bastant gratificant, però no he pensat mai en dedicar-m’hi. Potser sí que estaria bé.

Quina és la teva millor experiència a la televisió referent a programes?
El Banda Ampla és el programa amb el qual pateixo més, però també és amb el que més gaudeixo perquè el presento i el dirigeixo. Per a mi és com un fillet. Potser tornar a presentar un Telenotícies no seria la meva primera opció, ja que és una feina molt enquadrada i predeterminada. Ara bé, aprens moltíssim.
Els Matins és un programa de cinc hores en directe que t’obliga a estar amb els cinc sentits tota l’estona, i quan has fet això tens la sensació que ja pots fer el que sigui. Tot i això, a qualsevol feina que fas li pots treure molt rendiment, el més important és posar-li aquell plus d’afecte i de curiositat que fa que tot surti millor.

T’agradaria impulsar i encapçalar algun altre tipus de programa diferent?
Ara mateix no, estic molt contenta i molt focalitzada en el que faig. Penso poc en el futur. Però tinc una assignatura pendent, anar a l’estranger i treballar en una corresponsalia, ja que són etapes en les quals estàs sol i t’has de buscar la vida. Ara bé, no sé si hi sóc a temps, però tampoc ho descarto.

Què se sent al presentar un programa tan significatiu i amb tan rerefons com la Marató de TV3?
És una experiència humana molt enriquidora en la qual aprens molt. Tot i les quinze hores de programa, no se’t fa gens llarg. El més bonic és conèixer els malalts que vindran al plató. El fet de veure que un país es volca en un programa com aquest és molt gratificant.

T’és difícil ser objectiva en un programa de debat i opinió com Banda Ampla?
Una de les coses que he après en aquest programa és que plantejar debats no és fàcil perquè tots tenim la nostra manera de pensar. Penso que per  plantejar un tema hem de penjar la jaqueta de la nostra vida fora, perquè sinó faríem un debat per acabar donant-nos la raó a nosaltres mateixos, i aquesta no és la nostra finalitat. Ser objectiu és una de les dificultats que té aquesta feina però com a periodistes estem obligats a fer aquest esforç.

Recordem quan presentaves el Telenotícies. Què comentàveu entre vosaltres abans de finalitzar?
Podien ser mil coses: fer teatre, comentar alguna anècdota, rebaixar tensions... Potser els vídeos no havien entrat quan tocava i en el moment d’acabar comentaves: “Ostres, això avui no ens ha quedat bé!” o al revés “Que xulo que era aquell vídeo!”. Quan acabem l’informatiu es fa una xerrada de deu minuts amb la resta de l’equip tot comentant les incidències del dia.

Ens ha sorprès que no portis rellotge. Amb l’agenda tan ajustada que tens, no el necessites?
Tot i que a la meva feina depenc molt de l’hora no acostumo a dur a rellotge. Si necessito mirar l’hora en tinc prou amb el mòbil. Però he de confessar que sempre arribo bastant tard a tot arreu, pot ser és per això.

Tens temps per a veure la televisió?
Sí, però molt poc, no sóc una gran consumidora de televisió. Només miro coses que m’interessen per a la feina i els Telenotícies, també per defecte professional i perquè hi he treballat. Abans mirava el Polònia però ara no puc perquè em coincideix amb dia de programa. No sóc gaire fanàtica de sèries, que és el que ara està de moda. Tot i això em vaig enganxar a Danys i perjudicis, però l’he deixat de seguir, perquè quan m’assec al sofà estic morta i també he d’estar per la família. La televisió m’encanta i no la demonitzo gens, crec que és un espectacle que dins d’uns marges ha de servir per distreure. Demanar-li que ens arregli tots els mals em sembla injust.

Com a professional de la comunicació, què en penses de la prohibició de veure TV3 al País Valencià?
Crec que és un problema clarament polític i que l’han de resoldre ells, però també de reciprocitat, és a dir, si nosaltres podem veure TeleMadrid aquí, no entenc per què no hem de poder veure Canal 9 i ells TV3. Però bé, com a professional de la comunicació tot el que sigui censurar informacions no m’agrada.

Has sortit diverses vegades a l’APM. Què sents quan t’hi veus?
M’encanta! Ara no m’hi veig gaire. Al Banda Ampla surten més els personatges del públic que no pas jo. Però abans, quan presentava Els Matins, els donàvem més joc: durant cinc hores de directe pots cometre molts errors.
L’APM és una arma de doble tall: no ens agrada mirar la televisió escombraries però en canvi ens encanta veure-la a l’APM. Amb els programes de zàping, si un dia fas una pífia pots quedar immortalitzat per sempre i és injust. Però a mi no em molesta, al contrari, sé riure de mi mateixa.

T’han aturat alguna vegada pel carrer?
Sí, tot i que passo bastant desapercebuda. Mai he tingut una mala experiència ni angoixa, puc anar pel carrer perfectament. Sovint em diuen que semblo una nena i que a la televisió surto més maca, però és afectuós (riures). Si em reconeixen, és per la veu, perquè físicament canvio bastant.


TEST DE PERSONALITAT

Com et definiries en 3 paraules?
Adaptable,  poc perfeccionista i amb sentit de l’humor.
El millor lloc per a fer una escapada?
La muntanya, el Ripollès en particular.
Quin llibre estàs llegint actualment?
Estic llegint Massa felicitat, d’Alice Munro i Res a témer de Julian Barnes.
Una pel·lícula que no et cansaries de veure?
¿Teléfono rojo?, volamos hacia Moscú, de Stanley Kubrick
A nivell personal, el dia més feliç de la teva vida?
Aquí seré tradicional, el naixement dels meus dos fills.
Tens alguna mania abans de començar el programa?
No tinc cap mania però sí que segueixo algunes rutines. Abans de començar bec aigua i vaig al lavabo. És molt poc glamurós però és així.
Un lema?
Aquí i ara:  ni martiritzar-te pel que ha passat ni  fer molts plans de futur. Sóc de posar-me poques metes perquè si no hi arribes, la frustració és tremenda.
Amb quin plat et podrien conquistar?
Amb molts, m’encanta menjar. Per l’estómac em poden conquistar amb el que sigui.
Ets més casolana o de sortir fora de casa?
Les dues coses, no renuncio a res.
Una cançó que et defineixi?
Heroes de David Bowie. Però en podria dir mil.
L’últim concert al qual has anat?
Vaig anar a veure Els Amics de les Arts, a Badalona.
Què fas per desfogar-te?
Ballar. Per mi una bona manera de desfogar-se és una nit de marxa a la pista de ball.

Sense quin element no surts de casa?
Normalment porto una bossa de palitos per si de cas per a mi o per als meus nens.
Ets més de cuina innovadora o tradicional?
Crec que no cal renunciar a res. M’agrada tant menjar-me uns bons canelons casolans com anar a provar coses noves.
Si haguessis de fer de corresponsal, a on t’agradaria anar?
No he tingut mai esperit de guerra, però si hagués d’anar algun lloc triaria el primer món. Tot i així, no sé si hi aniria








dimecres, 19 de gener del 2011

El fundador i redactor de El Triangle informa als futurs periodistes de la UAB sobre el bon periodisme d’investigació

anaabeel*



El passat dilluns 16 de gener va assistir a la Facultat de Ciències de la Comunicació el fundador de El Triangle, Jaume Reixach, per realitzar una conferencia a l’Aula Magna sobre allò que ell millor sap: el periodisme d’investigació. Acte seguit es va dur a terme l’entrega de premis “Sabueso con método”.


La conferència va ser oberta per Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura “Periodismo de Investigación” a la Universitat Autònoma. Un apassionat per aquest gènere periodístic, o com ell va dir “la caixa d’eines per fer bon periodisme, un mètode”.


Després de donar varis consells als alumnes sobre el tema, el professor va cedir la paraula a Jaume Reixach, fundador i redactor de El Triangle: un diari amb una redacció d’unes 15 persones que lluiten per aconseguir la llibertat d’informació que ha quedat, segons va dir, completament anul·lada en un món on els mitjans de comunicació s’han convertit en negocis d’empresaris amb interessos propis.


“Crec que el periodisme no és una feina per sobreviure en el món on vivim, sinó una vocació per canviar-lo a través de la nostra feina”. Amb aquestes paraules va iniciar la xerrada el periodista, al qual no li interessen els diners, sinó aconseguir escampar la veritat entre una societat ignorant del que passa al seu voltant.


El senyor Reixach va intentar fer veure als alumnes de primer de periodisme de la UAB que els periodistes existeixen per informar i no per enganyar als altres sobre el que passa. Va posar varis exemples per deixar clara la seva postura en contra els mitjans de comunicació que, controlats per empresaris, s’han convertit en negocis amb uns marges de censura d’informació molt elevats.


Jaume Reixach va acabar confirmant: “Periodisme d’investigació? No n’hi ha d’altre! Si voleu exercir plenament heu de treballar des de baix. El periodisme és l’enemic de la censura.”
Acte seguit van intervenir, en la mateixa conferència, Antonio Baquero: periodista de El Periódico de Catalunya i Elisenda: criminòloga i detectiu privada de l’agència Método3.


El periodista va començar la seva intervenció molt adequadament explicant un “estudi” periodístic que ell mateix va realitzar sobre la immigració. Entre d’altres coses va apuntar que, “a Espanya no es fa gaire periodisme d’investigació, però si de filtració”. A més a més va parlar de la jove Eva Parey, administrativa que sent passió pel periodisme i omple el seu temps lliure fent investigacions que posteriorment són publicades.


Per la seva banda, la detectiu va eradicar en les diferències entre un periodista d’investigació i un detectiu privat, dient que “la fi última de la nostra feina és satisfer la demanda d’un client i tenim límits marcats i vosaltres heu de satisfer a la societat”. Pepe Rodríguez va apuntar una altra diferencia bàsica “per la mateixa feina un periodista cobrarà 200 o 500 euros mentre un detectiu en cobra uns 20.000 euros”.


A més de donar alguns consells, va parlar sobre els bons resultat als treballs realitzats per la seva agencia en el tema Madeleine, tot i les dificultats posades per la premsa groga anglesa, o a la Operación Malaya. I va acabar assenyalant que els periodistes juguen amb avantatge la majoria de vegades: “si dius que ets un periodista se t’obren, si dius que ets un investigador privat se’t tanquen”.


Per finalitzar la sessió van pujar a l’escenari tres joves estudiants: Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo. Elles han estat les guanyadores del premi “Sabueso con método” pel seu treball realitzat el curs 2009-2010 en l’assignatura que el mateix Pepe Rodríguez exerceix: Investigación periodística. La detectiu de Método3 va tenir unes paraules d’elogi cap a les noies “Realment, és un molt bon treball”.

divendres, 7 de gener del 2011

'El nadal: mostra de desigualtat social'

anaabeel*



Dia 7 de gener. Dia posterior als reis. Dia últim de les vacances de nadal. Una època de l’any basada per alguns en el consumisme i per altres en la felicitat.

És maco veure els nens abrigats, amb la seva bufanda i el seu anorac, com surten al carrer contents per entregar la carta al ambaixador dels reis mags. És maco veure com el meu germà petit prepara el menjar pels reis i els seus camells la nit “màgica” i que al dia següent, em llevi tot emocionat a les 8 del matí perquè vol obrir els regals que han portat.
La seva cara de felicitat i d’emoció, com la de molts altres nens, quan obren els regals és el regal més gran per a mi.

És, però, una llàstima que moltes famílies no tinguin el plaer ni la oportunitat de viure aquest moment. Persones, bones persones, que no tenen els recursos econòmics suficients per donar un petit regal als seus fills i puguin disfrutar del nadal com tots els altres.

D’això se’n diu injustícia. Uns tant i uns altres tant poc. I són precisament els que tenen menys, que amb poca cosa es conformen. Nosaltres, en canvi, demanem i rebem grans regals, de preus elevats i tot i així, als dos dies ni ho agraïm tan sols.

Jo, ho reconec, estic dins d’aquest grup de persones. Mai he tingut  massa de diners a casa, però no em puc queixar. Tot i les dificultats que se’ns han pogut presentar sempre hem tirat endavant i de moment les coses ens han anat força bé. Com a mínim sempre he tingut un plat de menjar a taula i diners per qualsevol capritx que se’m presentés. Tot i que, ja fa uns anys que aquests diners surten del meu propi esforç.

Segurament deu ser pel tipus de societat en la qual vivim que som així. En una societat consumista neixen i es creen persones consumistes i inconformistes amb el que tenen. Egoistes, potser és la paraula que defineix a la majoria.

Ens hauríem de considerar afortunats i com a tals, hauríem de ser solidaris: fer que aquells que no tenen res poguessin viure el nadal, l’època més maca del any, com nosaltres la vivim.
Poder donar la oportunitat de que aquells nens tinguin una joguina, només una joguina, el dia de reis i que facin un somriure de orella a orella és, per a mi, el primer pas perquè el nadal sigui el que ha de ser:  una època de felicitat per a tothom; grans i petits, rics i pobres, sense discriminacions. Un objectiu massa difícil d’aconseguir a aquestes altures, suposo