dijous, 18 de novembre del 2010

COM Ràdio dóna veu als estudiants de comunicació de la UAB en el seu programa Tots x Tots

anaabeel*

“A un periodista se li exigeix rapidesa, domini del llenguatge audiovisual, originalitat i domini de les tècniques de producció de la informació”


COMRàdio i els estudiants de comunicació de la UAB han mantingut un debat sobre el bon periodisme aquest matí, a l’aula magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació. L’acte ha estat enregistrat i es preveu la seva emissió el pròxim divendres a les 20:05h en el programa Tots x Tots, presentat per Ramón Company.

    En Xavier Vinader, el convidat especial, no ha pogut assistir-hi i l’ha substituït l’especialista en periodisme polític, Pere Oriol Costa. Entre les personalitats presents es destaca al director de COMRàdio, Francesc Trola i la presidenta de la comissió d’informació del col·legi de periodistes, Montserrat Rius.

    El convidat Pere Oriol Costa ha parlat sobre la seva especialitat: la política en relació al periodisme. Segons ha dit, la política és una de les feines menys valorades i els periodistes tenim molt a veure amb aquesta imatge que se’n té dels polítics, degut a l’exageració dels fets quan s’expliquen a l’audiència.
  
   Els temes principalment tractats durant l’acte han estat, d’una banda, la dificultat de trobar feina com a periodista en l’actualitat i exercir-la sense pressions. En aquest punt, Montserrat Rius ha declarat que cada vegada es més complicat trobar feina com a periodista i que “cada dia s’exigeix més rapidesa, originalitat i domini del llenguatge audiovisual i dels mètodes de producció”. Tot i així ha animat als futurs comunicadors a seguir endavant i lluitar per allò que volen ser, de la mateixa manera que el director de COMRàdio.

D’altra banda, s’ha parlat sobre el conflicte entre entreteniment i informació on Francesc Trola ha apuntat que  “s’ha d’entretenir, fer les coses digeribles, però sempre informant”. I per últim, s’ha comentat sobre l’aparició d’individus en el món de la comunicació que deprecia la imatge dels comunicadors.
  
  Tot plegat ha estat un debat prou interessant, en que els estudiants eren els protagonistes i s’han atrevit a expressar la seva opinió sobre el periodisme que s’exerceix actualment. Pròximament, podrem escoltar les veus d’aquests joves en el programa Tots x Tots, emès cada divendres a les 19:30h.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Los cínicos no sirven para este oficio de Ryszard Kapuscinski

anaabeel*
Fitxa tècnica


Títol: Los cínicos no sirven para este oficio.
Autor: Ryszard Kapuscinski
Editorial: Anagrama, S.A.
Any de publicació: Segona edició, novembre 2006
Pàgines: 124







    Ryszard Kapuscinski va néixer a Pinsk, Polònia, el 4 de març del 1932 i va morir fa tres anys a Varsòvia a causa d’una greu malaltia. Kapuscinski, a més de ser un bon periodista, fou un magnífic historiador, escriptor, assagista i poeta polonès.
L’autor conegut per obres com El Emperador: sobre Haile Selassie, Ébano, Lapidàrium, El Sha i El Imperio, l’any 2002 va publicar la primera edició del llibre del que parlarem en aquestes línies: Los cínicos no sirven para este oficio.
    Los cínicos no sirven para este oficio, subtitulat Sobre el buen periodismo, és una transcripció de tres debats en els que el periodista i escriptor polonès va intervenir. Es mostra, en poc més de cent pàgines, el seu mode d’entendre i viure el periodisme.
   El llibre s’estructura en tres parts ben diferenciades. En la primera part, titulada Ismael sigue navegando es recull la trobada amb Ryszard Kapuscinski en el VI Congrés “Redactor social”, celebrat a Capodarco di Fermo la tardor del 1999. En la conversa participen la periodista italiana Maria Nadotti, qui s’ha encarregat de l’edició i la introducció de l’obra, i també membres del públic. Es podria definir aquest primer text com un resum dels aspectes del periodisme que Ryszard destaca. Segons ell, el periodisme és un ofici, que requereix molt d’esforç i estudi, que ocupa tota la nostra vida. Entre les seves declaracions parla de l’autèntic periodisme, del periodisme ètic i del periodisme de l’experiència i descriu, també, les qualitats d’un bon periodista.
“ Creo que para ejercer el periodismo, ante todo hay que ser un buen hombre, o una buena mujer: buenos seres humanos. Las malas personas no pueden ser buenos periodistas. Si se es una buena persona se puede intentar entender a los demás, sus intenciones, su fe, sus intereses, sus dificultades, sus tragedias[...].[1]”
   La segona part, Explicar un continente: la historia de su desarrollo, és una entrevista realitzada el 28 de novembre del 1999 per Andrea Semplici, periodista i fotògraf italià. L’entrevista és sobretot enfocada a parlar de les experiències del periodista polonès al continent africà, on va viatjar varies vegades per qüestions laborals. Kapuscinski nombra alguns noms de polítics importants, parla del poble africà i ens endinsa en la història d’un continent conegut per la seva pobresa, en que alguns estats encara lluiten per la independència. Una entrevista molt interessant per adonar-nos de la situació real de l’Africà, situació que, ara per ara, els mitjans de comunicació no mostren totalment.
   Per tancar l’obra, i sota el títol El relato de un diente de ajo, es descriu la trobada de Kapuscinski amb John Berger, escriptor i crític d’art anglès. La xerrada, moderada, una altra vegada, per Maria Nadotti, es va efectuar al Congrés Ver, entender, explicar: literatura y periodismo en un fin de siglo, celebrat a Milà el 1994.
Tenim el plaer de llegir una conversa de dos intel·lectuals de nivell, que mostren admiració l’un per l’altre, sobre la manera d’escriure, de llegir, d’observar i de situar-se de cadascun.
  
    Los cínicos no sirven para este oficio, és un llibre no gaire extens, però com diu Kapuscinski a les últimes línies, “este libro estaba destinado a durar una semana, un mes, sólo para llegar a entender algo del mismo[2]”, ja que a més de llegir, la lectura s’ha d’interioritzar i reflexionar. En les tres intervencions del periodista en diferents conferències i entrevistes, Kapuscinski atorga alguns consells als periodistes, des de la seva pròpia experiència. Parla dels canvis que pateix el periodisme a causa de les TIC, de les fonts d’informació apuntant que la principal font són “els altres”, que l’experiència pròpia del periodista és fonamental i que, la curiositat és la qualitat bàsica de tota persona que és vulgui dedicar al periodisme. A més, com el títol dóna a entendre i com he comentat en les línies anteriors, per ser un bon periodista s’ha de ser, primer, una bona persona.
   Un llibre “sobre el bon periodisme” instructiu i recomanable als apassionats de la comunicació, o per tots aquells que vulguin saber més sobre l’autor, les seves vivències i els seus pensaments, en el que, una figura tan gran com fou Kapuscinski que va viure pel periodisme, explica experiències pròpies i deixa anar, algun que altre consell, plantejant situacions reals en les que un periodista dels nostres temps s’ha trobat o es trobarà, en algun moment o altre de la seva carrera professional.
   Per finalitzar, potser la millor manera de cridar l’atenció de tot aquell que llegeixi la ressenya d’una jove sense gaire experiència periodística, sobre l’obra d’un gran periodista del segle XX, és concloure amb les paraules del propi Ryszard Kapuscinski.

“ El cinismo es una actitud inhumana, que nos aleja automáticamente de nuestro oficio, al menos si uno lo concibe de una forma seria. Naturalmente, aquí estamos hablando sólo del gran periodismo, que es el único del que vale la pensa ocuparse, y no de esa forma detestable de interpretarlo que con frecuencia encontramos. [...]. Quien decide hacer este trabajo y está dispuesto a dejarse la piel en ello, con riesgo y sufrimiento, no puede ser un cínico[3].”


[1] Ryszard Kapuscinski: Los cínicos no sirven para este oficio;2ªEdició any 2006; pàgina 38
[2] Ryszard Kapuscinski: Los cínicos no sirven para este oficio; 2ªEdició any 2006; página 124
[3] Ryszard Kapuscinski: Los cínicos no sirven para este oficio; 2ª Edició any 2006; pàgina 53

dimecres, 10 de novembre del 2010

Agustí Pons: "La curiositat és el motor del periodisme"

anaabeel*

Avui, dia 10 de novembre, els alumnes de primer de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona han tingut el plaer de parlar amb l'Agustí Pons a la conferència realitzada a les 12:00h a l'aula magna.

Agustí Pons, reconegut com a un periodista i un escriptor català de nivell, ha encapçalat la xerrada parlant una mica del periodisme del segle XX, el qual ell ha viscut de primera mà. 

El motiu d'aquesta cita ha estat la presentació del seu llibre "Cartes a Clara", llegit pels alumnes de periodisme, tot i que s'ha convertit en una sessió força interactiva entre l'autor i els alumnes.

En la conferència, presentada pel degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació i pel professor David Paloma, l'Agustí ha deixat participar als alumnes que han intervingut en tot moment amb les seves preguntes, preparades amb anterioritat a les seves respectives aules. Contestant a les qüestions dels joves estudiants, l'Agustí ha reafirmat que l'objectiu del seu llibre en un principi era escriure unes memòries que després es van convertir en l'explicació del periodisme del segle XX que ell mateix havia viscut. 

Entre el públic, una noia ha preguntat al senyor Pons si creia necessàri fer la carrera de periodisme per ser un bon periodista. Davant la qüestió, l'escriptor ha dubtat en la resposta, però finalment ha declarat, sense arriscar-se massa, que per ser un bon periodista s'han de tenir unes bases i una formació humanística. A més a més, també ha dit vaires vegades durant la xerrada que un periodista ha de ser curiós per descobrir noves coses i ha de llegir i viatjar molt; obrir nous camins.

Una altra pregunta destacable de la conferència ha estat demanar-li al senyor Pons si creia que era millor viure pel periodisme o fer periodisme per viure. L'Agustí ha reconegut que ell, personalment, ha estat una persona que ha viscut pel periodisme, però ara creu que tot això no val la pena. Pensa que s'ha de saber trobar un punt intermig entre les dues opcions; un periodista no ha de passar hores i hores al seu despatx, però tampoc pot tenir un horari fixe, perquè noticies hi han sempre i el periodista ha d'estar a disposició del públic.

Abans d'acabar la xerrada, un alumne li ha otorgat al escriptor un llibre, realitatzat gràcies a la participació de tots els estudiants, en el qual s'han recollit les respostes a les cartes a Clara.
L'Agustí, molt agraït per l'obsèqui i pel bon tracte rebut, ha donant un consell general als futurs periodistes "La nostra autoformació és allò que pot fer que tinguem més oportunitats en aquest món. El que s'ha de fer és viatjar i llegir i, sobretot, ser curiós per tot el que passa al nostre voltant, perquè la curiositat és el motor del periodisme". 
Per tancar la sessió, les paraules del periodista han estat molt encertades "Els millors anys de la meva vida han estat gràcies al periodisme".





diumenge, 31 d’octubre del 2010

'La red social: La historia de Facebook'

anaabeel*

El pasado 15 de octubre, después de largos días de espera, fue estrenada en España la película “La red social”, sobre la historia de Facebook. Dirigida por David Fincher, director de “Seven”, “El club de la lucha”, “Zodiac” o “El curioso caso de Benjamín Button”, y contando con el guionista Sorkin, el film trata de explicar la historia de Facebook, el gran fenómeno de la red del momento.
Aunque en EEUU la película lideró en el ranking durante dos semanas, en España no ha tenido el mismo tirón de taquilla. Ni siquiera el fin de semana de su estrena consiguió ser la película con más espectadores. Aún así, “La red social” ha recaudado, nada más y nada menos, que 1.200.000 euros el primer fin de semana en nuestro país.
La historia se centra básicamente en la figura de su fundador, Mark Zuckerberg, el joven más rico del mundo en la actualidad, inventor de la red social facebook valorada en 25.000 millones de dólares. Se le caracteriza por ser un prepotente, un genio de la informática, sin escrúpulos y bastante introvertido…un “frikie” diría yo. Según  algunas fuentes consultadas, parece que el perfil mostrado en el film se acerca bastante a la realidad.
En la película se enfrentan varios puntos de vista sobre quien merece el reconocimiento de su creación. Al parecer fueron tres chicos de la universidad de Harvard, los gemelos Winklevoss y  su socio, quien tuvieron la genial idea que más tarde Mark mejoró con sus conocimientos creando de esa manera, lo que en su principio se conoció como thefacebook.com y más tarde, por sugerencias de Sean Parker, creador de Napster y gran impulsor de la red, pasaría a llamarse sólo facebook.com. Esta red social, creada por los alumnos Mark Zuckerberg, que aportó sus conocimientos, y Eduardo Saverin, quien aportó el capital inicial, se esparció primero por las pantallas de Harvard, luego por otras universidades de EEUU muy prestigiosas y más tarde, al mundo entero, causando furor entre toda una generación del siglo XXI. Fueron los hermanos Winklevoss quienes demandaron la titularidad de facebook a Zuckerberg, ya que según ellos, Mark les robó la idea.
Cada uno con su versión sobre la historia de Facebook y, por lo tanto nace el gran interrogante de quién merece realmente el reconocimiento por la creación del que es el gran fenómeno online de nuestra época.  Cada uno cree que tiene la razón, y el final de la película no deja del todo claro la respuesta a la pregunta planteada ni tampoco lo que ocurrió realmente.
En definitiva, el gran film nos da a conocer toda la historia de facebook, su origen, su creador, su evolución y a sus impulsores, pero no podemos saber hasta que punto la gran película, basada en el libro de Ben Mezrich “Multimillonarios por accidente”, y protagonizada por Justin Timberlake y Jesse Eisenberg, es real.

 

diumenge, 24 d’octubre del 2010

'Noticia de un secuestro una altra gran obra de Gabriel García Márquez'

anaabeel*
Noticia de un secuestro
Gabriel García Márquez
Grupo editorial Mondadori, 1996, 327 pàgines
Gènere: novela
 


Gabriel García Márquez, guanyador del Premi Nobel de Literatura al 1982, va néixer a Aracataca el 6 de març del 1927. És reconegut, com “ el Gabo”, per les seves noveles. Però a més de ser un gran escritpor és guionista i periodista.

En la fantàstica novel·la Noticia de un secuestro, García Márquez, gran novel·lista i periodista colombià, tracta el tema del narcoterrorisme colombià durant els anys 80 i 90 i dóna a conèixer el segrest d’un col·lectiu de deu persones executat pel grup Els Extraditables amb un únic objectiu: pressionar al govern de César Gaviria per abolir el projecte d’extradició.

Com l’escriptor explica al principi, Maruja Pachón i Alberto Villamizar van ser els que li van proposar d’escriure el llibre amb les experiències que ella havia viscut durant els sis mesos de captiveri. Així, Maruja Pachón, es converteix en el fil conductor de tota la trama. Entre les altres víctimes de Noticia de un secuestro, hi havia també Beatriz Villamizar; Pacho Santos, redactor de El Tiempo; Azucena; Hero Buss, periodista alemany; Richard Becerra, càmera; Orlando Acevedo, càmera, Marina Montoya, germana del secretari general del govern de la república i Diana Turbay, directora del Criptón i Hoy x Hoy i filla de l’expresident de la república, les quals no arriben a sobreviure. Altres personatges importants per entendre bé la trama són Alberto Villamizar, marit de Maruja Pachón; el Padre García Herreros, personatge clau en l’alliberament de la protagonista i, sobretot, Pablo Escobar, cap del càrtel de Medellín.
García Márquez va haver d’investigar durant tres anys per escriure sobre el succés. El llibre, de gran qualitat novel·lística, commou al lector que queda immers en la historia que, tot i ser real, de bon començament pot semblar ficció.

Noticia de un secuestro comença amb la raptació de Maruja Pachón i Beatriz Villamizar el 7 de novembre de 1990. A partir d’aquí, l’escriptor tracta els altres vuit segrestos. Redacta amb un llenguatge formal i senzill sobre les vides personals dels deu segrestats i els principals familiars  i també sobre el grup de Els Extraditables i Pablo Escobar; el director de tota la trama.

Descriu amb dramatisme i realisme l’ambient en el que van haver de conviure les víctimes i els guardians. Els pensaments i sentiments dels personatges  queden redactats en aquestes pàgines, de manera que el lector s’interessa més per la historia i pot imaginar-se el que està succeint fent innecessàries les imatges. Els alliberaments són narrats amb tot detall, així com les morts inesperades de Marina Montoya i Diana Turbay i l’entrega de Pablo Escobar a les autoritats per acabar el drama de la millor manera possible.

L’obra representa la realitat escruixidora que s’ha viscut al estat colombià i el seu greu problema del narcotràfic.
Magnífica obra de Márquez que serveix per adonar-se del que està passant, encara avui dia, a Colòmbia. És un drama molt interessant perquè transmet els sentiments i els pensaments dels segrestats amb gran delicadesa, però cal dir que, a vegades, la lectura pot arribar a fer-se una mica densa ja que hi abunden les fonts i les explicacions que fan referència a la situació política en alguns moments. A més no hi ha una intencionalitat més enllà de reproduir amb paraules els sis mesos horrorosos i traumàtics que van haver de viure els personatges i la situació del país per part de l’autor. En aquest llibre, Márquez simplement escriu i descriu els fets que es van viure durant els anys noranta al seu país natal.

No obstant això, el dramatisme amb que escriu Gabriel García Márquez converteix aquesta llibre en una novel·la entretinguda i interessant, que fa contenir la respiració al lector fins al final de la lectura. És un llibre fàcil de llegir i recomanable per tot aquell que tingui curiositat i interès per conèixer la situació política i social que es va viure a Colòmbia.

Per a tots aquells que us interessi la lectura de la novela presentada feu clic aquí.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

S’ha acabat el malson: Els miners tornen a les seves respectives cases

anaabeel*
Després de 70 dies atrapats en la mina de San José d’on s’extreu coure i or, situada a l’extrem nord de Xile, a 700 metres de profunditat els 33 miners van ser rescatats el passat 13 d’octubre.
Miners atrapats a 700 metres de profunditat a la mina de San José
Sense perdre l’esperança, el govern de Xile ha estat lluitant i investigant des del primer dia  per poder alliberar a tots els miners amb vida.

Després de varis intents amb sondes per trobar el lloc exacte on els miners estaven atrapats, el diumenge 22 d’agost es va descobrir on es trobaven. Al dia següent els equips de rescat van reforçar un conducte per on es subministraven aliments als miners, que sorprenentment sobrevivien, tot i que amb dificultats. L’objectiu des de llavors no era trobar als miners, sinó rescatar-los com abans millor, tot i així, ja es preveia que la tasca podria durar fins a quatre mesos.

Menjaven, tenien roba, dormien en llits de campanya, s’entretenien veien pel·lícules i fent exercicis, treballaven i mantenien contacte amb els seus familiars que van ser instal·lats al “Campamento Esperanza” per no perdre el contacte amb els miners. Però tot això ho havien de fer a 700 metres de profunditat amb dificultats respiratòries i de ventilació i sense veure la llum del sol durant més de dos mesos.

A finals d’agost, es dóna a conèixer el Pla B en el qual s’utilitzava la perforadora T-130, o com deien els familiars dels miners “la milagrosa”,  que reduïa en dos mesos el temps de durada del rescat, que en principi era previst per finals de novembre. Després de topar amb varis obstacles la T-130 va arribar al nivell on es trobaven els miners.

Era una tasca difícil, però finalment el govern de Xile ho va aconseguir i abans d’hora, el rescat va iniciar-se el passat 13 d’octubre mitjançant la càpsula “Fènix 2” de 53 centímetres de diàmetre per on pujarien, d’un en un, tots els miners a la superfície.

Primer van ser rescatats aquells reconeguts com els més dèbils de salut, entre ells Juan Illanes i Mario Sepúlveda. Els miners van sortir a la superfície vestits amb uns vestits especials i amb ulleres de sol, per tal de protegir els seus ulls de la llum solar després de 70 dies en la penombra. Conforme anaven pujant a la superfície, eren traslladats directament a un recinte mèdic. Allà van ser examinats per metges, dentistes i psicòlegs i van rebre injeccions de solució salina i de vitamina D. Després d’aquesta primera revisió mèdica, els miners es van poder dutxar i també reunir-se, durant deu minuts, amb les seves famílies després de més de dos mesos. Finalment, els supervivents van ser traslladats en helicòpter cap al hospital regional de Copiapó on hi van estar 48 hores sota supervisió mèdica.


Dissabte, 15 d’octubre, 31 dels 33 miners van despertar a les seves corresponents cases. És el final d’un malson. Setanta dies de penombra i d’angoixa, en els que els miners han demostrat valentia, fortalesa i esperança, han finalitzat.

Si us interessa el tema, aquest dijous 21 d’octubre, antena3 emetrà un programa, “Operación Chile” en el qual els miners donaran a conèixer la seva experiència.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

'30 minuts: "Els mostres de casa meva" '

anaabeel*
El passat diumenge 3 d’octubre, el programa 30 minuts de TV3 va emetre un reportatge molt interessant sobre els abusos infantils. El reportatge, “els monstres de casa meva” ha estat la nova versió del reportatge  emès a IB3, més centrat en testimonis reals de les illes balears.
“Un 20% de la població ha patit abusos sexuals infantils” i “una de cada quatre noies i un de cada sis nois són víctimes d’abusos sexuals”. Increïble, oi?. Amb aquestes xifres se’m van obrir els ulls i vaig començar a reflexionar sobre un tema que és pràcticament desconegut entre la societat i la causa de molts traumes personals.
 “Els monstres de casa meva” ens dona l’oportunitat de conèixer amb profunditat el tema i a dues grans dones que en el seu moment també van patir i que, ara intenten ajudar als infants que han viscut en situacions de desprotecció. Carme Artero acull a infants que han estat víctimes d’abusos sexuals a casa seva. D’altra banda, Vicky Bernadet va viure en primera persona aquesta fet. Fins als 33 anys no va poder parlar del tema, però ara amb la seva “Fundació d’Ajuda Mútua Vicky Bernadet” vol donar suport a aquelles persones que s'ha trobat en la seva mateixa situació.
A part d’aquestes dues grans dones, el reportatge  també va donar veu a testimonis reals que posen els pèls de punta amb les seves histories. Personalment, vaig quedar parada davant la valentia, el valor i l’esperança… de persones com Ester Batlle o Milagros Mestre. Dues de les persones que van confessar el que els passava i no van tenir més resposta que el silenci.
Després d’haver vist i escoltat els testimonis, crec que tots hauríem de començar a pensar sobre aquest tema i a donar-li la importància que hauria de tenir davant les xifres tan escruixidores. D’altra banda, la justícia hauria de millorar en aquest aspecte: no pot ser que, en una societat on s’ha calculat que el 20% dels infants pateixen abusos sexuals, les condemnes per abús puguin arribar a ser una multa, o com a molt deu anys de presó. No pot ser! No ho trobeu vergonyós?