El fundador i redactor de El Triangle informa als futurs periodistes de la UAB sobre el bon periodisme d’investigació

anaabeel*



El passat dilluns 16 de gener va assistir a la Facultat de Ciències de la Comunicació el fundador de El Triangle, Jaume Reixach, per realitzar una conferencia a l’Aula Magna sobre allò que ell millor sap: el periodisme d’investigació. Acte seguit es va dur a terme l’entrega de premis “Sabueso con método”.


La conferència va ser oberta per Pepe Rodríguez, professor de l’assignatura “Periodismo de Investigación” a la Universitat Autònoma. Un apassionat per aquest gènere periodístic, o com ell va dir “la caixa d’eines per fer bon periodisme, un mètode”.


Després de donar varis consells als alumnes sobre el tema, el professor va cedir la paraula a Jaume Reixach, fundador i redactor de El Triangle: un diari amb una redacció d’unes 15 persones que lluiten per aconseguir la llibertat d’informació que ha quedat, segons va dir, completament anul·lada en un món on els mitjans de comunicació s’han convertit en negocis d’empresaris amb interessos propis.


“Crec que el periodisme no és una feina per sobreviure en el món on vivim, sinó una vocació per canviar-lo a través de la nostra feina”. Amb aquestes paraules va iniciar la xerrada el periodista, al qual no li interessen els diners, sinó aconseguir escampar la veritat entre una societat ignorant del que passa al seu voltant.


El senyor Reixach va intentar fer veure als alumnes de primer de periodisme de la UAB que els periodistes existeixen per informar i no per enganyar als altres sobre el que passa. Va posar varis exemples per deixar clara la seva postura en contra els mitjans de comunicació que, controlats per empresaris, s’han convertit en negocis amb uns marges de censura d’informació molt elevats.


Jaume Reixach va acabar confirmant: “Periodisme d’investigació? No n’hi ha d’altre! Si voleu exercir plenament heu de treballar des de baix. El periodisme és l’enemic de la censura.”
Acte seguit van intervenir, en la mateixa conferència, Antonio Baquero: periodista de El Periódico de Catalunya i Elisenda: criminòloga i detectiu privada de l’agència Método3.


El periodista va començar la seva intervenció molt adequadament explicant un “estudi” periodístic que ell mateix va realitzar sobre la immigració. Entre d’altres coses va apuntar que, “a Espanya no es fa gaire periodisme d’investigació, però si de filtració”. A més a més va parlar de la jove Eva Parey, administrativa que sent passió pel periodisme i omple el seu temps lliure fent investigacions que posteriorment són publicades.


Per la seva banda, la detectiu va eradicar en les diferències entre un periodista d’investigació i un detectiu privat, dient que “la fi última de la nostra feina és satisfer la demanda d’un client i tenim límits marcats i vosaltres heu de satisfer a la societat”. Pepe Rodríguez va apuntar una altra diferencia bàsica “per la mateixa feina un periodista cobrarà 200 o 500 euros mentre un detectiu en cobra uns 20.000 euros”.


A més de donar alguns consells, va parlar sobre els bons resultat als treballs realitzats per la seva agencia en el tema Madeleine, tot i les dificultats posades per la premsa groga anglesa, o a la Operación Malaya. I va acabar assenyalant que els periodistes juguen amb avantatge la majoria de vegades: “si dius que ets un periodista se t’obren, si dius que ets un investigador privat se’t tanquen”.


Per finalitzar la sessió van pujar a l’escenari tres joves estudiants: Noemí Badrenas, Susanna Cases i Elena Domingo. Elles han estat les guanyadores del premi “Sabueso con método” pel seu treball realitzat el curs 2009-2010 en l’assignatura que el mateix Pepe Rodríguez exerceix: Investigación periodística. La detectiu de Método3 va tenir unes paraules d’elogi cap a les noies “Realment, és un molt bon treball”.

'El nadal: mostra de desigualtat social'

anaabeel*

Dia 7 de gener. Dia posterior als reis. Dia últim de les vacances de nadal. Una època de l’any basada per alguns en el consumisme i per altres en la felicitat.

És maco veure els nens abrigats, amb la seva bufanda i el seu anorac, com surten al carrer contents per entregar la carta al ambaixador dels reis mags. És maco veure com el meu germà petit prepara el menjar pels reis i els seus camells la nit “màgica” i que al dia següent, em llevi tot emocionat a les 8 del matí perquè vol obrir els regals que han portat.

La seva cara de felicitat i d’emoció, com la de molts altres nens, quan obren els regals és el regal més gran per a mi.

És, però, una llàstima que moltes famílies no tinguin el plaer ni la oportunitat de viure aquest moment. Persones, bones persones, que no tenen els recursos econòmics suficients per donar un petit regal als seus fills i puguin disfrutar del nadal com tots els altres.

D’això se’n diu injustícia. Uns tant i uns altres tant poc. I són precisament els que tenen menys, que amb poca cosa es conformen. Nosaltres, en canvi, demanem i rebem grans regals, de preus elevats i tot i així, als dos dies ni ho agraïm tan sols.

Jo, ho reconec, estic dins d’aquest grup de persones. Mai he tingut  massa de diners a casa, però no em puc queixar. Tot i les dificultats que se’ns han pogut presentar sempre hem tirat endavant i de moment les coses ens han anat força bé. Com a mínim sempre he tingut un plat de menjar a taula i diners per qualsevol capritx que se’m presentés. Tot i que, ja fa uns anys que aquests diners surten del meu propi esforç.

Segurament deu ser pel tipus de societat en la qual vivim que som així. En una societat consumista neixen i es creen persones consumistes i inconformistes amb el que tenen. Egoistes, potser és la paraula que defineix a la majoria.

Ens hauríem de considerar afortunats i com a tals, hauríem de ser solidaris: fer que aquells que no tenen res poguessin viure el nadal, l’època més maca del any, com nosaltres la vivim.

Poder donar la oportunitat de que aquells nens tinguin una joguina, només una joguina, el dia de reis i que facin un somriure de orella a orella és, per a mi, el primer pas perquè el nadal sigui el que ha de ser:  una època de felicitat per a tothom; grans i petits, rics i pobres, sense discriminacions. Un objectiu massa difícil d’aconseguir a aquestes altures, suposo