'La red social: La historia de Facebook'

anaabeel*

El pasado 15 de octubre, después de largos días de espera, fue estrenada en España la película “La red social”, sobre la historia de Facebook. Dirigida por David Fincher, director de “Seven”, “El club de la lucha”, “Zodiac” o “El curioso caso de Benjamín Button”, y contando con el guionista Sorkin, el film trata de explicar la historia de Facebook, el gran fenómeno de la red del momento.

Aunque en EEUU la película lideró en el ranking durante dos semanas, en España no ha tenido el mismo tirón de taquilla. Ni siquiera el fin de semana de su estrena consiguió ser la película con más espectadores. Aún así, “La red social” ha recaudado, nada más y nada menos, que 1.200.000 euros el primer fin de semana en nuestro país.

La historia se centra básicamente en la figura de su fundador, Mark Zuckerberg, el joven más rico del mundo en la actualidad, inventor de la red social facebook valorada en 25.000 millones de dólares. Se le caracteriza por ser un prepotente, un genio de la informática, sin escrúpulos y bastante introvertido…un “frikie” diría yo. Según  algunas fuentes consultadas, parece que el perfil mostrado en el film se acerca bastante a la realidad.

En la película se enfrentan varios puntos de vista sobre quien merece el reconocimiento de su creación. Al parecer fueron tres chicos de la universidad de Harvard, los gemelos Winklevoss y  su socio, quien tuvieron la genial idea que más tarde Mark mejoró con sus conocimientos creando de esa manera, lo que en su principio se conoció como thefacebook.com y más tarde, por sugerencias de Sean Parker, creador de Napster y gran impulsor de la red, pasaría a llamarse sólo facebook.com. Esta red social, creada por los alumnos Mark Zuckerberg, que aportó sus conocimientos, y Eduardo Saverin, quien aportó el capital inicial, se esparció primero por las pantallas de Harvard, luego por otras universidades de EEUU muy prestigiosas y más tarde, al mundo entero, causando furor entre toda una generación del siglo XXI. Fueron los hermanos Winklevoss quienes demandaron la titularidad de facebook a Zuckerberg, ya que según ellos, Mark les robó la idea.

Cada uno con su versión sobre la historia de Facebook y, por lo tanto nace el gran interrogante de quién merece realmente el reconocimiento por la creación del que es el gran fenómeno online de nuestra época.  Cada uno cree que tiene la razón, y el final de la película no deja del todo claro la respuesta a la pregunta planteada ni tampoco lo que ocurrió realmente.

En definitiva, el gran film nos da a conocer toda la historia de facebook, su origen, su creador, su evolución y a sus impulsores, pero no podemos saber hasta que punto la gran película, basada en el libro de Ben Mezrich “Multimillonarios por accidente”, y protagonizada por Justin Timberlake y Jesse Eisenberg, es real.

 

'Noticia de un secuestro una altra gran obra de Gabriel García Márquez'

anaabeel*

Noticia de un secuestro

Gabriel García Márquez

Grupo editorial Mondadori, 1996, 327 pàgines

Gènere: novela

 

Gabriel García Márquez, guanyador del Premi Nobel de Literatura al 1982, va néixer a Aracataca el 6 de març del 1927. És reconegut, com “ el Gabo”, per les seves noveles. Però a més de ser un gran escritpor és guionista i periodista.

En la fantàstica novel·la Noticia de un secuestro, García Márquez, gran novel·lista i periodista colombià, tracta el tema del narcoterrorisme colombià durant els anys 80 i 90 i dóna a conèixer el segrest d’un col·lectiu de deu persones executat pel grup Els Extraditables amb un únic objectiu: pressionar al govern de César Gaviria per abolir el projecte d’extradició.

Com l’escriptor explica al principi, Maruja Pachón i Alberto Villamizar van ser els que li van proposar d’escriure el llibre amb les experiències que ella havia viscut durant els sis mesos de captiveri. Així, Maruja Pachón, es converteix en el fil conductor de tota la trama. Entre les altres víctimes de Noticia de un secuestro, hi havia també Beatriz Villamizar; Pacho Santos, redactor de El Tiempo; Azucena; Hero Buss, periodista alemany; Richard Becerra, càmera; Orlando Acevedo, càmera, Marina Montoya, germana del secretari general del govern de la república i Diana Turbay, directora del Criptón i Hoy x Hoy i filla de l’expresident de la república, les quals no arriben a sobreviure. Altres personatges importants per entendre bé la trama són Alberto Villamizar, marit de Maruja Pachón; el Padre García Herreros, personatge clau en l’alliberament de la protagonista i, sobretot, Pablo Escobar, cap del càrtel de Medellín.

García Márquez va haver d’investigar durant tres anys per escriure sobre el succés. El llibre, de gran qualitat novel·lística, commou al lector que queda immers en la historia que, tot i ser real, de bon començament pot semblar ficció.

Noticia de un secuestro comença amb la raptació de Maruja Pachón i Beatriz Villamizar el 7 de novembre de 1990. A partir d’aquí, l’escriptor tracta els altres vuit segrestos. Redacta amb un llenguatge formal i senzill sobre les vides personals dels deu segrestats i els principals familiars  i també sobre el grup de Els Extraditables i Pablo Escobar; el director de tota la trama.

Descriu amb dramatisme i realisme l’ambient en el que van haver de conviure les víctimes i els guardians. Els pensaments i sentiments dels personatges  queden redactats en aquestes pàgines, de manera que el lector s’interessa més per la historia i pot imaginar-se el que està succeint fent innecessàries les imatges. Els alliberaments són narrats amb tot detall, així com les morts inesperades de Marina Montoya i Diana Turbay i l’entrega de Pablo Escobar a les autoritats per acabar el drama de la millor manera possible.

L’obra representa la realitat escruixidora que s’ha viscut al estat colombià i el seu greu problema del narcotràfic.

Magnífica obra de Márquez que serveix per adonar-se del que està passant, encara avui dia, a Colòmbia. És un drama molt interessant perquè transmet els sentiments i els pensaments dels segrestats amb gran delicadesa, però cal dir que, a vegades, la lectura pot arribar a fer-se una mica densa ja que hi abunden les fonts i les explicacions que fan referència a la situació política en alguns moments. A més no hi ha una intencionalitat més enllà de reproduir amb paraules els sis mesos horrorosos i traumàtics que van haver de viure els personatges i la situació del país per part de l’autor. En aquest llibre, Márquez simplement escriu i descriu els fets que es van viure durant els anys noranta al seu país natal.

No obstant això, el dramatisme amb que escriu Gabriel García Márquez converteix aquesta llibre en una novel·la entretinguda i interessant, que fa contenir la respiració al lector fins al final de la lectura. És un llibre fàcil de llegir i recomanable per tot aquell que tingui curiositat i interès per conèixer la situació política i social que es va viure a Colòmbia.

Per a tots aquells que us interessi la lectura de la novela presentada feu clic aquí.

S’ha acabat el malson: Els miners tornen a les seves respectives cases

anaabeel*

Després de 70 dies atrapats en la mina de San José d’on s’extreu coure i or, situada a l’extrem nord de Xile, a 700 metres de profunditat els 33 miners van ser rescatats el passat 13 d’octubre.

Miners atrapats a 700 metres de profunditat a la mina de San José

Sense perdre l’esperança, el govern de Xile ha estat lluitant i investigant des del primer dia  per poder alliberar a tots els miners amb vida.

Després de varis intents amb sondes per trobar el lloc exacte on els miners estaven atrapats, el diumenge 22 d’agost es va descobrir on es trobaven. Al dia següent els equips de rescat van reforçar un conducte per on es subministraven aliments als miners, que sorprenentment sobrevivien, tot i que amb dificultats. L’objectiu des de llavors no era trobar als miners, sinó rescatar-los com abans millor, tot i així, ja es preveia que la tasca podria durar fins a quatre mesos.

Menjaven, tenien roba, dormien en llits de campanya, s’entretenien veien pel·lícules i fent exercicis, treballaven i mantenien contacte amb els seus familiars que van ser instal·lats al “Campamento Esperanza” per no perdre el contacte amb els miners. Però tot això ho havien de fer a 700 metres de profunditat amb dificultats respiratòries i de ventilació i sense veure la llum del sol durant més de dos mesos.

A finals d’agost, es dóna a conèixer el Pla B en el qual s’utilitzava la perforadora T-130, o com deien els familiars dels miners “la milagrosa”,  que reduïa en dos mesos el temps de durada del rescat, que en principi era previst per finals de novembre. Després de topar amb varis obstacles la T-130 va arribar al nivell on es trobaven els miners.

Era una tasca difícil, però finalment el govern de Xile ho va aconseguir i abans d’hora, el rescat va iniciar-se el passat 13 d’octubre mitjançant la càpsula “Fènix 2” de 53 centímetres de diàmetre per on pujarien, d’un en un, tots els miners a la superfície.

Primer van ser rescatats aquells reconeguts com els més dèbils de salut, entre ells Juan Illanes i Mario Sepúlveda. Els miners van sortir a la superfície vestits amb uns vestits especials i amb ulleres de sol, per tal de protegir els seus ulls de la llum solar després de 70 dies en la penombra. Conforme anaven pujant a la superfície, eren traslladats directament a un recinte mèdic. Allà van ser examinats per metges, dentistes i psicòlegs i van rebre injeccions de solució salina i de vitamina D. Després d’aquesta primera revisió mèdica, els miners es van poder dutxar i també reunir-se, durant deu minuts, amb les seves famílies després de més de dos mesos. Finalment, els supervivents van ser traslladats en helicòpter cap al hospital regional de Copiapó on hi van estar 48 hores sota supervisió mèdica.

Dissabte, 15 d’octubre, 31 dels 33 miners van despertar a les seves corresponents cases. És el final d’un malson. Setanta dies de penombra i d’angoixa, en els que els miners han demostrat valentia, fortalesa i esperança, han finalitzat.

Si us interessa el tema, aquest dijous 21 d’octubre, antena3 emetrà un programa, “Operación Chile” en el qual els miners donaran a conèixer la seva experiència.

'30 minuts: "Els mostres de casa meva" '

anaabeel*

El passat diumenge 3 d’octubre, el programa 30 minuts de TV3 va emetre un reportatge molt interessant sobre els abusos infantils. El reportatge, “els monstres de casa meva” ha estat la nova versió del reportatge  emès a IB3, més centrat en testimonis reals de les illes balears.

“Un 20% de la població ha patit abusos sexuals infantils” i “una de cada quatre noies i un de cada sis nois són víctimes d’abusos sexuals”. Increïble, oi?. Amb aquestes xifres se’m van obrir els ulls i vaig començar a reflexionar sobre un tema que és pràcticament desconegut entre la societat i la causa de molts traumes personals.

 “Els monstres de casa meva” ens dona l’oportunitat de conèixer amb profunditat el tema i a dues grans dones que en el seu moment també van patir i que, ara intenten ajudar als infants que han viscut en situacions de desprotecció. Carme Artero acull a infants que han estat víctimes d’abusos sexuals a casa seva. D’altra banda, Vicky Bernadet va viure en primera persona aquesta fet. Fins als 33 anys no va poder parlar del tema, però ara amb la seva “Fundació d’Ajuda Mútua Vicky Bernadet” vol donar suport a aquelles persones que s'ha trobat en la seva mateixa situació.

A part d’aquestes dues grans dones, el reportatge  també va donar veu a testimonis reals que posen els pèls de punta amb les seves histories. Personalment, vaig quedar parada davant la valentia, el valor i l’esperança… de persones com Ester Batlle o Milagros Mestre. Dues de les persones que van confessar el que els passava i no van tenir més resposta que el silenci.

Després d’haver vist i escoltat els testimonis, crec que tots hauríem de començar a pensar sobre aquest tema i a donar-li la importància que hauria de tenir davant les xifres tan escruixidores. D’altra banda, la justícia hauria de millorar en aquest aspecte: no pot ser que, en una societat on s’ha calculat que el 20% dels infants pateixen abusos sexuals, les condemnes per abús puguin arribar a ser una multa, o com a molt deu anys de presó. No pot ser! No ho trobeu vergonyós?